La joven periodista madrileña Sonsoles Ónega acaba de ganar el premio de novela Fernando Lara, de editorial Planeta, con una historia de amor basada en la vida real del coronel Frederic Escofet y su segunda mujer Carmen Trilla Cabeza (en la foto). Ambientada en la Guerra Civil, la novela retrata a una mujer libre que se atreve a divorciarse y abandonar a los hijos para seguir a su amado hacia el exilio en Bélgica, donde hallará la muerte en un bombardeo alemán. La novela Después del amor todo son palabras se publicará a finales de este mes de junio. Desde el primer día me gustó el proyecto de Sonsoles Ónega. Le proporcioné toda la documentación inédita que poseía sobre aquella historia, silenciada en mi biografía del año 1979 Frederic Escofet, l’últim exiliat, a petición del protagonista para no incomodar a su primera mujer.
Cuando en 2013 doné al Servicio Histórico del Cuerpo de Mossos d’Esquadra documentos que me legó en Bruselas su responsable durante la República y la guerra, escribí que el perfil oficial del coronel Escofet no debería ocultar al otro. Honrar su ejemplo no se podía limitar al perfil oficial. Y conté la historia con Carmen. Aquel artículo hizo que Sonsoles Ónega se pusiera en contacto conmigo.
Escofet nunca desveló públicamente que el camino del exilio lo emprendió con la segunda mujer, hacia quien profesaba un amor apasionado y casi clandestino. Me habló de ella largamente, me dictó unas memorias privadas para que aquella historia de amor no se perdiese. No se ha perdido.
Los jóvenes catalanes residentes en Bruselas conocíamos al coronel Escofet como el tendero del establecimiento Costa Brava. Vins et Specialités d’Espagne, de la Rue Lebeau nro. 65, junto a la céntrica plaza del Petit Sablon. Sabíamos que el viejo militar exiliado era capaz de explicar inacabables batallas a quien franquease la puerta de la tienda, más aun si conseguía llevarle hasta la trastienda convertida en saloncito de visitas.
En la trastienda, la repisa de la chimenea se veía presidida por la foto de una señora muy atractiva, hacia quien manifestaba en privado una gran fidelidad. Era Carmen Trilla Cabeza, casada con un médico barcelonés y madre de tres hijos al iniciar el idilio extraconyugal con Escofet.
El marido se enteró de la relación. Escofet le pidió una entrevista para reconocer los hechos y comunicarle que marchaba al frente con toda la intención de hacerse matar dignamente, como única salida a la situación.
Herido en el frente, Carmen se instaló a su lado con el nombre de señora Escofet, en vísperas de la Navidad de 1937 en el Hospital Militar de Barcelona, para no separarse más. El marido tramitó el divorcio. Ella pidió a Escofet que no hiciese lo mismo.
No dudó en seguirle en el momento del éxodo. En Francia, Carmen hizo las gestiones para sacarle del campo de concentración de Argelés, en que fue internado junto con la columna de Mossos que comandaba. Se desplazaron a un hotel de París. El padre de Escofet les localizó y ayudó a instalarse en Bruselas.
En 1940 la invasión alemana obligó la pareja a huir de nuevo. Camino de la frontera franco-belga, Carmen resultó herida en la cabeza por un bombardeo alemán. Murió en junio de 1946, tras una larga agonía, en el hospital de Bruselas.
Me decía Escofet que la única mentira de su vida consistió en afirmar que era su esposa, a fin de satisfacer los trámites necesarios. Más de treinta años después me repetía: «Lo primero que haré el día que pueda regresar a Barcelona será ir a la tumba de Carmen».
Giraba la mirada, húmeda, hacia la foto que presidía la repisa de la chimenea, en la trastienda de la Rue Lebeau. Todavía alcanzó a vivir con la misma pasión un último episodio inesperado del gran amor, al recibir en Bruselas la visita de una de las hijas de Carmen, con quien estableció una afectuosa amistad.
Ahora aparece la novela de aquella historia, escrita por la joven periodista Sonsoles Ónega. Estoy seguro de que al coronel Escofet se le humedecerían de nuevo los ojos, de felicidad rehabilitada.
Descubre más desde Sociología crítica
Suscríbete y recibe las últimas entradas en tu correo electrónico.









Cristina Leveroni Escofet
2017/08/29
Soc Cristina una dels 7 nets de Federic Escofet.
La meva mare Núria i la meva tieta Ana encare viuent.
Això per part de la escritora i del periodista que vam facilitar informació.
Mai ells van informar de res a les seves filles de Federic Escofet.
Que aquest llibre se escriuria i que en dia de avui 29 Agost 2017 Mediaset feria una serie.
Tot no si val. I ha un dret a la intimitat vigent.
Cristina Leveroni Escofet
2017/08/29
Això ha estat després de veurà a Sonseles Ónega com reportera de TV 5 ens els esdeveniments del atentatat a BCN i sentir avui 29 Agost 2017 que Mediaset feria una sèrie quelcom de aquest tema.
Tant el Xavier Fabregués en el que el meu avi va depositar la seva confiança com amb la Sonsoles Ónega se han passat en lo jo crec en la seva feina periodística i han vulnerat la imatge del meu avi. Tot i que sabien que les seves filles Núria i Anna encare t viuent i I amb el resta de la seva família.
Tot es ve pogut fer . Pro d’altre manera. Aquí hi ha persones perjudicades emocionalment i tenent dret ,crec jo a qué la vida del seu pare íntima no sigui publica.
Xavier el meu avi va depositar amb tu moltes coses que ell en el seu moment, quan tu vas fer la seva biografia et va dir no les facis públiques , Hi ara ho has fet ajudant a Sonsoles.
Per què????
I tu Sonsoles . Vas dir a priori que no coneixies a Federic Escofet.Pro…..
Al conèixer-le ja vas intuir el que…… I vas vas fer per veure una gran «filon» .
Pro ni tan sols Vas avisar a les seves filles del Federic .Que ja suposo sabies que encare vivent pel Xavier Fabres.
Per a mi no és novela ni res. Un «meollo»aprofitat i res més.
Pro avui 29 Agost 2017 al sentir per tv5 que Mediaset volia /pensava fer una sèrie de aquest culebron que tu has escrit ……
He pensat . FINS AQUÍ …..i serà fins aquí. De sesegur…
I dic de segur . Amb tots els drets que emparant a la meva mare i tieta i a mi ia tots els meus germans.
No és una amanaça. Sols és una manera de poder exercir uns drets aquí tothom té dret.
Vosaltres mateixos.
Inés Tell i de Pallejà
2018/05/14
Cristina Leveroni Escofet, si llegeixes aquest comentari vull que sàpigues que tinc molt interès en saber més del Coronel Ecofet, especialment el seu parentiu amb la família Escofet-Via. seria molt llarg d’explicar, però si trobes alguna manera de posar-nos en contacte, contesta’m per aquest mateix mitjà. Una abraçada.